El piano respira flamenc. Les seves tecles l’escriuen i el dibuixen. El recorren, el passegen, el visiten, el porten cap a altres camins, el fan viatjar cap a altres mons… El piano traspua flamenc des de fa més d’un segle, des que el van incorporar grans mestres com Falla, Albéniz i Turina.

Però ara són unes altres mans que el toquen, les de Mélodie Gimard, amb uns altres esperits, unes altres muses, les que fan que el piano s’endinsi en altres realitats flamenques per dibuixar nous paisatges, nous escenaris amb uns aromes que beuen de Manolo Caracol i El Chozas de Jerez, però que també recorden les de pianistes com el cubà Bebo Valdés, l’armeni Tigran Hamasyan o el libanès Ibrahim Maalouf, molt més propers als sons del jazz.