Un any més, tornem a teixir una col·laboració entre la productora Quesoni SCCL i el Centre Cívic Besòs per dedicar una jornada per retornar a les arrels obreres del flamenc: .

A golpe de camino, deixant passos enrere, famílies, pobles i amics. La migració de diferents pobles i cultures peninsulars cap a Catalunya han anat conformant al llarg de la història una idiosincràsia pròpies de les persones emigrades a la terra que va encapçalar el procés d’industrialització del segle XIX, juntament amb altres àrees del nord de la península.

No sóc d’aquí, ni sóc d’allà. A la meva terra em diuen el catalan, i a Catalunya em diuen l’andaluz. Podríem transportar aquesta sensació de no pertinença eterna a qualsevol d’aquelles persones que opten per l’emigració com a pas endavant en la seva vida. Murcianes, extremenyes, andaluses… Al final, quan s’arriba al nou lloc, en la terra on la que ser foraster és ja de per sí una classe social, recórrer a allò familiar i al que es coneix es converteix en un impuls gairebé impossible de controlar.

La revolució industrial va portar fàbriques, feina i mà d’obra barata al millor postor en què a poc a poc s’ajuntaven les mans de paisans i paisanes. Hores i hores al lloc de feina que donaven temps per fer amics i enemics, per riure, plorar, cantar i ballar. Per això, no és d’estranyar que en els moment d’oci, la necessitat d’expressar allò conegut i el que es porta a dins fossin la llavor per al desenvolupament d’una escena flamenca a la Barcelona de finals del segle XIX i principis del segle XX. Prova d’això són els nombrosos cafès cantants, teatres i sales de festes que hi havia al Barri Xino, al Paral·lel o a Nou de la Rambla, on el flamenc a part d’una música era una manera de ser, de viure i de fer família.

FLAMENCO OBRERO, A GOLPE DE CAMINO

Aquesta jornada ens fa viatjar al record del perquè Barcelona va ser, és i seguirà sent flamenca. Des dels primers compassos de meitat de segla fins a avui en dia, el que sí que podem dir és que per sort, els moviments migratoris van assentar el caràcter flamenc de la ciutat. La Barcelona de les fàbriques i de les jornades infinites que ningú vol patir i ningú vol trepitjar, però que en fites com la de la vaga de la Canadenca es tradueixen en drets, es canten llibertat i ens demostren que la classe obrera es generadora de canvis en la societat i fidel transmissora de l’art i la cultura que li pertany per naturalesa.

Flamenc obrer, des de la cadena de muntatge com a metàfora del camí recorregut fins a la festa on es veu, es canta i es balla per oblidar.